16 de juliol: eclipsi

Benvolgut President Puigdemont,

La lluna vol amagar-se. Sent vergonya del que veu, sola no vol quedar-se i clama als núvols que l’acaronin i que li facin costat en el seu viatge. Anirà lliscant pel cel mentre minva, mentre s’enfosqueix. Necessita adormir-se entre el mantell d’una nana emmudida i insòlita. Però despertarà més viva que mai, i ressorgirà de les tenebres, perquè entre les ombres s’ha fet més forta. I tornarà a obrir els ulls havent despertat del seu malson. I sabrà que tot ha acabat i ho celebrarà mostrant-nos la seva cara més alegre, més esperançadora. I jo, des d’aquí, des de la nostra terra, veuré el seu renaixement, i també ho celebraré. Llavors, la nostra dama blanca buscarà el centelleig dels meus ulls i, en ells, el crit d’un desig; l’anhel que mai més ningú vegi la transformació de la lluna des d’una terra marcada per l’exili. Mai més, ningú, apartat de la seva terra. Mentre escric, torno a mirar aquest cel estrany, i prenc consciència que la lluna es prepara per il·luminar el vostre camí, el que us durà a casa.

Solar Eclipse Or Lunar Eclipse Moon Astronomy Luna

Lola Salmerón

Annunci

8 de juliol:  Al president Puigdemont

Benvolgut President,

Ja sembla un clàssic allò de “ho hem tornat a fer”, però d’un temps ençà, aquesta expressió forma part de la nostra realitat. Vàrem estar a la gran manifestació de Brussel·les, vàrem anar a Madrid i ara hem tenyit d’estelades els carrers d’Estrasburg. Els fonaments del Parlament Europeu han percebut l’assistència de milers d’independentistes que volem ser escoltats. La nostra veu, els nostres càntics i la nostra presència van fer retronar els murs d’aquell edifici que estava obligat a veure’ns, almenys per decència democràtica.

Volem que aquesta desconcertant Europa tingui en compte aquells que vàreu ser escollits per ser els nostres representants a la Unió Europea. Però és evident que predominen certs interessos abans que els drets dels ciutadans i les ciutadanes. El nostre moviment és imparable, el sentiment de justícia, que portem incorporat ves a saber on, ens dona forces i no ens deixa defallir i sempre serem allà on ens necessitin.

IMG_20190702_181715

Vam estar plantats durant hores en una gran esplanada, sota un sol impetuós, però res hauria pogut abatre el nostre propòsit. Sabíem que vostè i en Toni Comín eren a prop i això ens donava prou alè per continuar. No haguera estat igual si haguessin pres la decisió de comparèixer en el Parlament, posant en risc la seva llibertat, aquesta opció és l’última que volem els catalans, ja tenim prou víctimes entre reixes. I som conscients de la feina que vostè està fent, el necessitem allà, lliure!

Recordo aquell dia a Brussel·les, quan vaig assistir a la presentació del Consell per la República. Vostè estava assegut a primera fila, jo era prou a prop per veure’l, i vaig ser testimoni de la seva mirada cap a les seves filles, just quan entraven amb la seva dona i s’apropaven a vostè. Aquell moment va sacsejar la meva ànima, i els meus ulls no van estar capaços de reprimir les llàgrimes. Tinc una filla i és el que més estimo en aquest món, i m’imagino pel que estan passant. Però també sento i m’arriba l’orgull que tot un poble sent per vostè, i l’orgull que experimentaran les seves filles mestre vagin creixent i vagin veient qui és el seu pare i què està fent per la llibertat de les persones. L’animo a continuar, perquè estic segura que aquest vaixell arribarà a bon port, per més que el trajecte estigui dominat per una forta maror. Tingui per segur que el vent acabarà bufant a favor nostre, i les onades acabaran dirigint-nos fins la costa d’una terra lliure, la que volem, la que somiem.

Li envio una sincera, respectuosa i afectiva abraçada!

Lola Salmerón

 

28 de juny: Si us plau, no deixeu de somriure

Benvolgudes Dolors, Carme, benvolguts Jordis, Josep, Raül, Oriol i Quim

Dimecres vàreu tornar a travessar la línia que ens separa d’allò que ja no sentim nostre. Vàreu passar d’una terra a l’altra, deixant sobre l’asfalt el sentit de pertinença, si és que algun cop vàreu arribar a sentir-lo com a tal. Personalment, fa temps que vaig deixar oblidat entremig de les pàgines d’un bloc imaginari, part de la nostra història, aquell apartat a on deia que pertanyíem al regne d’Espanya. O, potser, mai hem tingut cap sentiment de pertinença, perquè sempre hem sabut on eren les fronteres que delimitaven els horitzons de la nostra terra.

Mai m’ha agradat parlar de fronteres, ni de banderes, pot semblar un tòpic, però sempre m’he considerat ciutadana del món, hauria de ser així per a tots els habitants del planeta, evitaríem d’aquesta forma la gran desgràcia que pateixen moltes persones en haver d’emigrar de forma forçada, abandonant els seus països. Em resulta molt dolorós veure la barbàrie que moltes persones viuen en camps de refugiats, o l’última batalla que alguns emprenen contra el mar, sotmetent-se a una mort segura. Però no vull encallar-me ara amb aquest tema, no vull continuar apesarada amb la vostra situació actual. Vull alegrar-me del fet que torneu a estar a prop de casa, i sobretot no vull esborrar de la meva ment el vostre somriure des de dins d’aquella furgoneta vermella que ha recorregut els murs de les nostres xarxes socials. Sense oblidar-me, òbviament, de totes les injustícies que sóc sabedora.

turull-rull-forn-trasllat-lledoners-sergi-alcazar01
Foto: Sergi Alcàzar per a El Nacional

No deixaré mai de denunciar els abusos que pateixen les persones, ni deixaré d’estar al vostre costat fins que no deixeu de ser el que ara sou, presos polítics. I, si tot va bé, la meva presència se sumarà als milers de persones que volem denunciar davant del Parlament Europeu, la repressió que esteu patint a tots els nivells.

No defalliu, perquè nosaltres no ho farem, i si us plau, no deixeu de somriure.

Lola Salmerón

2 de juny: fins on està disposat l’estat a vetar-nos?

Benvolgudes, benvolguts,

Fins on està disposat l’estat espanyol a vetar al poble català?

Ja no ens desesperem, no quan veiem que dins d’aquesta partida, la desesperació la mostren els altres, en totes i cada una de les seves maniobres. A vosaltres us estan utilitzant, sou les peces que han estat disposats a sacrificar des del primer moment. Pensaven que tallant-vos el pas i bloquejant qualsevol dels vostres moviments, acabarien ràpidament amb la jugada proclamant-se vencedors. És cert que han desplegat infinitat de tàctiques, no només amb la intenció de limitar-vos, sinó també amb el propòsit d’aixafar-vos, però s’han saltat les regles del joc d’una forma tan bruta i tramposa, que el seu nefast moviment de fitxes no trigarà a esquitxar la base del seu tauler.

És que pensaven que podien arribar molt més lluny?

Encara no s’adonen de tot el que teniu darrere?

Doncs amb vosaltres hi som tots nosaltres, disposats al que calgui. Potser es pensaven que passaria el temps i que la gent ens oblidaríem que un dia vam començar tots plegats a jugar la mateixa partida.

Potser es creuen en una posició avantatjada i  que poden fer cas omís de l’advertència del Grup de Treball que depèn de l’ONU, sense respectar la seva resolució, en la qual exigeixen el vostre alliberament. No és que estiguin gaire segurs de si mateixos, ni que se sentin protegits sota el refugi d’un tal Borbó, capaç de fer les mils trucades per no ser el perdedor d’aquesta aposta. No, no crec que sigui això, el que passa és que el temps corre i tenen molt a perdre, i deuen començar a sentir-se molt acorralats. S’han atrevit a arribar al Parlament Europeu, tots aquells que us tenen por, tots aquells que temen el que sou i el que sou capaços d’aconseguir, des de les presons i des de l’exili, i han forçat la maquinària repressora, per aconseguir que retirin les acreditacions provisionals, dels que us heu guanyat a pols amb els nostres vots, el dret de ser parlamentaris europeus, per donar veu al poble català a Europa. Totes aquestes actuacions se’ls acabaran tornant en contra, no tinc cap mena de dubte.

Sesión constitutiva de las nuevas Cortes Generales

Us escric a pocs dies de que finalitzi el judici de la vergonya, i després de conèixer el posicionament de la fiscalia i l’advocacia de l’estat, que es manté inamovible en la seva petició inicial. Malgrat l’injust empresonament provisional i l’exili forçat en el qual us trobeu, continuo amb l’esperança de veure aviat el vostre alliberament.

Rebeu tot el meu afecte i suport, mentrestant!

Lola Salmerón

6 de maig: Som piràmides humanes

Benvolguts i benvolgudes Jordi S., Jordi C., Clara, Meritxell, Lluís, Carles, Toni, Oriol, Quim, Anna, Dolors, Jordi T., Josep, Raül, Carme i Marta,

“Per a mi és tot un goig veure el que sou i el que feu. Sempre dic que admiro la vostra feina: SOU IMPARABLES. La gent passarà com una ràfega de vent, o es quedarà fins a assolir el cim, amb més o menys presència, amb més o menys força. Però això és el que es necessita per construir una piràmide, blocs grans, d’altres més petits, més o menys vistosos. Uns formaran part de la base, d’altres aniran ajudant a pujar els que assoleixin la cúspide. Sou una gran piràmide, visible i admirada per molts. Em sento orgullosa de poder compartir amb vosaltres, encara que sigui de tant en tant, i poder posar el meu granet de sorra. Sense la fina sorra, els grans blocs no aguantarien tot el pes, i sense els contundents blocs no s’arribaria a tocar el cel. Tocarem el cel i, serem lliures, gràcies a gent com vosaltres, grans pilars en aquesta, la nostra lluita!”D4qJmfeXsAUQ-2A

Aquest text l’he escrit per a les persones que formen part de l’ANC de Corbera de Llobregat. Toquen renovacions i molts continuen amb la mateixa il·lusió, amb les mateixes ganes de continuar fent coses i d’avançar per aquest camí marcat per una ruta insòlita. D’altres s’hi van adherint amb empenta, fent que l’engranatge de la nostra maquinària no pari.

Sento tanta força i tanta passió en el que estem construint, veig tanta esperança en les accions de les persones, que ja poden anar culpant, jutjant, impedint, ja poden anar humiliant, ja poden intentar destruir tot allò que troben diferent d’ells, que som i serem invencibles. Ells no ho saben, però tenim la força de la veritat, l’anhel de recuperar el nostre passat i la perseverança d’implantar el nostre futur. Ells no tenen aquest tresor, la nostra quimera és un somni que ja podem visualitzar, perquè l’hem desitjat immensament. L’estem posseint, perquè dins dels nostres somnis ja l’hem creat. Per aquest motiu ja els hem vençut, abans fins i tot de veure la llibertat dibuixant l’horitzó de la nostra terra. Per això ja els hem derrotat, perquè no han estat capaços de somiar allò que volen. Ells no han volgut tenir, han somiat en destruir, i aquesta aberració els portarà  a sepultar les seves intencions.

No comptaven amb la força de la gent. Poden mantenir-vos empresonats i exiliats, poden interrogar els seus testimonis, poden crear les seves pròpies lleis, poden condemnar, però s’han oblidat del més important. S’han oblidat que tot un poble us acompanya, i que l’alè de les persones s’està convertint en un crit eixordador, que farà caure els murs de les vostres presons. No s’han adonat que vam bolcar el nostre clam dins d’unes esmunyedisses urnes,  que la coïssor de les nostres ferides van sacsejar tot el territori espanyol, ni que els vostres grillons els estan desacreditant davant el món.

Som moltes piràmides humanes, no defalliu!

Lola Salmerón

14 d’abril: avui tinc pressa

Benvolgudes Dolors, Carme, Anna, Marta, Meritxell i Clara, benvolguts Jordis, Josep, Raül, Oriol, Quim, Lluís, Carles i Toni,

Fa dies que busco una estona per escriure-us i no trobo el moment. Visc un dia a dia enrarit per la presència constant del judici que, després de la novetat de les primeres setmanes, intento que no m’afecti excessivament. No és gens fàcil, costa no estar contínuament indignada sentint tantes mentides i veient l’actitud inadmissible de jutges, fiscals i, en general, de tots aquells que ens haurien de protegir però no saben dissimular el seu odi cap a nosaltres. I, d’altra banda, les eleccions. Unes eleccions que  a mi personalment, i crec que no m’equivoco si dic que li passa a força gent, no m’engresquen gens. Ni les del 28A —a hores d’ara ja no sé què hi hem d’anar a fer, a Madrid— ni tan sols les municipals i europees, que sí, haurien de tenir tot el sentit del món, però que ja no em crec a causa de la falta d’unitat i de la inacció en què estem instal·lats des de fa massa mesos.

Mentrestant, passen coses que em fan sentir, en determinats moments, aquella veueta que diu “Berta, escriu-los sobre això”, però en aquell instant no hi ha opció de posar-m’hi —és massa tard, o no soc a casa…— i quan en torno a tenir l’oportunitat el moment ha passat. Aquesta setmana aquesta veueta m’ha parlat tres cops. El primer, dimarts, mentre veia el Sense ficció i m’envaïa aquella barreja de sentiments que sorgeixen sempre que sento les vostres parelles, les vostres filles i fills, les vostres amistats. Admiració profunda. Vaig veure la Laura, la Diana, la Susanna, en Bernat, la Neus, la Meritxell, la Montse, la Blanca i l’Esther despullar-se emocionalment i hauria volgut abraçar-los i dir-los que són un exemple per a tots nosaltres. En acabat m’hauria posat a escriure-us, o gairebé a escriure’ls a elles i ell, immediatament, però l’activisme em reclamava. Quan vaig tornar a casa aquella urgència havia passat i va imposar-se el seny: l’endemà calia matinar per anar a treballar.

Dimecres vam anar a Viladecans, a acompanyar la Tamara i l’Adri quan es complia un any d’aquella nit en què la repressió va trucar a la seva porta. Si bé no va ser una manifestació massiva, veure’ls i sentir-los, comprovar l’empenta dels joves dels seus grups de suport, em va fer sentir de nou l’esperança en la gent, tenir la certesa, un cop més, que passi el que passi, mai no ens rendirem. Vaig arribar a casa tard, amb feina per fer, i amb poques hores de son per davant abans de la jornada laboral de l’endemà. Les ganes d’escriure’ls a ells, la Tamara i l’Adri, per primer cop, van quedar aparcades.

hill-918853_960_720Avui he tornat a sentir la veueta. M’ha parlat just després de rebre la resposta d’un amic al whatsapp que li he enviat perquè he sabut que té un càncer avançat i que vol viure el temps que li queda a la seva manera, lluny d’hospitals i envoltat només de la seva gent. En el seu missatge, el Miquel m’ha fet un encàrrec: “construïu la República i jo us recolzaré des d’on sigui”.

Rendir-nos no és una opció, no l’ha estat mai i no l’és ara. Però avui, com mai, estic disposada a continuar la lluita per dura que sigui. I us demano, a aquells qui teniu l’opció de fer-ho, que no us entretingueu en disputes estèrils. Tenim present allò de la paciència, la perspectiva i la perseverança, però també tenim pressa. Avui jo tinc més pressa que mai. Perquè el pare, els avis i la Neus Català ja no podran veure la República, però m’agradaria continuar creient que el Miquel i tota la resta de la gent que estimo sí que podrà veure el nostre somni col·lectiu fet realitat.

Una abraçada,

Berta

17 de març: I ara, al cor de Madrid

Estimats i estimades Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol, Quim, Dolors, Carme, Jordi Turull, Josep i Raül,

Una altra vegada més, hem aconseguit reunir-nos formant una gran marea humana. Hem estat capaços de mostrar al món que, el nostre, és un moviment pacífic, i que estem disposats al que calgui per vosaltres. Hem travessat part de l’altiplà central, després d’organitzar-nos i de sortir de diferents punts del país, per cridar des del cor d’Espanya que aquest no és judici just, i que l’autodeterminació no és cap delicte. Potser vau veure les imatges per la televisió. O no, perquè ja sabem què estan fent els mitjans de comunicació estatals. Però us puc assegurar que la deessa Cibeles, mare dels déus olímpics, va ser testimoni de la concentració independentista més gran mai vista fora del territori català, i que el passeig del Prado va quedar impressionat per tanta dignitat i per tanta petjada segura i ferma, que va passar per sobre del seu mantell d’asfalt. Perquè així vam actuar desenes de milers de persones, amb una fermesa exemplar.

IMG-20190318-WA0003
Foto: Raquel Quitllet

I vosaltres hi éreu per tot arreu, en els nostres pensaments, en les nostres veus, fins i tot en les nostres mans, perquè molts portàvem fotos del vostre rostre. Encara avui continuo emocionada en rememorar les paraules de la gent que va venir a donar-nos suport, persones no catalanes amb el mateix anhel de llibertat. Recordo les mirades còmplices de les meves companyes de batalla, la gent cridant més fort que mai, i no puc evitar que se m’entelin es ulls.

Estic totalment convençuda que el món ens està mirant, i sé que la premsa internacional s’ha fet ressò d’aquest nou acte independentista. Era espectacular arribar al centre de Madrid i veure diverses fileres formades per centenars d’autocars. Ens omplia d’orgull portar la nostra capa estelada, i fer més visibles que mai els llaços grocs, mentre ens manifestàvem allà on les calderes han estat coent tota aquesta farsa.

Sabem que no els queda gaire, que la justícia espanyola està agonitzant, i que nosaltres els estem guanyant camí. Que sàpiguen que el poble català no defallirà fins a veure les restes d’aquesta injustícia sota terra. Aquest absurd està a punt d’acabar-se, i vosaltres no haureu d’estar mai més davant dels que us estan jutjant amb tanta mala fe. Sereu lliures i la veritat mai més podrà ser empresonada.

Lola Salmerón

17 de març: crònica d’una mani en territori hostil

Benvolgudes Dolors, Carme, Meritxell, Clara, Anna, Marta; benvolguts Jordi S., Jordi C. , Jordi T., Quim, Oriol, Josep, Raül, Carles, Toni i Lluís,

Ahir va ser una jornada èpica, que dirien els meus fills.

Ahir vam tornar a fer allò en què som especialistes: omplir els carrers de civisme, lluita  i dignitat. Vam tornar a demostrar que som un poble unit, alegre i combatiu.

Però no va ser fàcil.

Ahir vam omplir els carrers com tants altres cops, però ho vam fer en territori hostil. L’hostilitat, ja ens l’esperàvem, ja fa temps que la majoria de la població d’aquest estat que ens vol sotmesos s’ha arrenglerat contra nosaltres, darrere un escut anomenat “unidad de España”. És per això que, quan fa uns mesos, es va començar a parlar de fer una manifestació a Madrid, la resposta de molts va ser que ni parlar-ne, que a Espanya no se’ns hi havia perdut res, que no teníem cap intenció de ficar-nos a la boca del llop, menys encara quan ens han demostrat per activa i per passiva que no només no volen dialogar, sinó que ni tan sols ens escolten ni ens miren.

No volíem anar a Madrid, però llavors ens vam ficar en la vostra pell i en la de les vostres famílies, i vam pensar que us mereixíeu el nostre suport. Tornar a fer-vos sentir el caliu com tants cops hem fet a Puig de les Basses, Mas d’Enric i Lledoners. No hi volíem anar, però vam valorar que seria bo demostrar que no els tenim por. I que si ho fèiem des de la capital del règim ens haurien de veure encara que no ens miressin. I que els mitjans internacionals sí que ens veurien. Un cop més.

I ens hi vam posar, com sempre, amb tota l’energia. I vam convèncer companyes i companys que encara no ho veien clar. I vam començar a llogar autocars tímidament, i al cap d’uns dies ja no se’n trobaven. I vam acabar ampliant places, i tornant-les a ampliar. Pocs dies abans de la mani es parlava de poc més de cent autocars. Finalment en vam ser més de cinc-cents. I milers de cotxes privats, motos, autocaravanes…

Ahir sortíem de casa a quarts de set del matí, ens esperaven més de nou hores de trajecte. En alguns casos en autocars inadequats per fer tants quilòmetres, que no passaven de cinquanta quilòmetres per hora en els pendents de la Meseta, amb aire condicionat deficient, amb seients no gaire còmodes. Però llavors pensàvem en el vostre trasllat a Madrid i se’ns passaven les ganes de queixar-nos. Vam fer poques parades, en àrees de servei col·lapsades, en la majoria d’ocasions sense ni poder anar al lavabo, per sort, en general ja no havíem previst consumir-hi res. De camí, la Guardia Civil va posar tants pals a les rodes com va poder, no sabien que era ridícul, que som imparables.

I vam inundar els carrers de Madrid. Diguin el que diguin, ho vam fer. Potser no us arribaran les imatges, el periodisme de l’estat s’entesta a filtrar la informació tal com li indica l’amo, però érem moltíssims. I ells ho saben, perquè ho van veure. Malgrat que diguin que no, ho saben i saben que estan perdent, que no podran contra nosaltres. Les cares desencaixades de conductors i vianants en veure la Castellana a vessar d’autocars, o a nosaltres, ja en riuada cap al Paseo del Prado, ens ho deien. També alguns crits i alguns dits (del mig). Territori hostil al·lucinant amb el que veia.

Foto-Madrid-16M-1024x681
Foto: Assemblea.cat

A Madrid també hi vam trobar la cara amable, la dels pobles germans, la dels col·lectius amics. Vam compartir mobilització i càntics amb gent d’Andalusia, de Galícia, de Madrid mateix, d’Euskadi,… Sabem que hi són, que no són majoria, però que hi són i, tanmateix, va ser un glop d’aire fresc tenir-los al costat, veure que hi ha algú més que els catalanòfobs que alcen constantment la veu contra nosaltres. Que hi ha gent que ens entén, que creu en nosaltres i en el nostre tarannà, que sap que tenim dret a allò que reclamem. Gent que vol seguir les nostres passes per deixar enrere tot el que aquest estat autoritari i repressor significa. Com totes les mobilitzacions, la manifestació d’ahir a Madrid ens va tornar a carregar les piles, ens va fer creure, un cop més, que malgrat tots els impediments, ens en sortirem. Que, tard o d’hora, guanyarem la llibertat.

IMG_20190316_190046
Foto: Raquel Quitllet

L’hostilitat es va tornar a manifestar quan ens apressàvem a tornar cap als autocars per afrontar la tornada. El feixisme no es va atrevir a sortir, no a cara descoberta, però no es va poder estar d’amenaçar-nos amb crits, amb claus al terra per punxar les rodes, o pedres llançades des de ponts, fins i tot amb l’atac personal a algú que s’havia separat del grup. Per sort, es va tractar de casos puntuals.

I nou hores de tornada, que això no ha estat res.

Hem arribat a casa de matinada, vint-i-quatre hores després d’haver-ne sortit. Amb aquella hipersensibilitat que ens queda el dia després d’un gran esforç, resultat de la barreja de l’esgotament físic i el record de les emocions viscudes. Amb l’eufòria d’haver tornat a superar expectatives i la immensa tristesa de veure que res no canvia, que la injustícia enorme que s’està exercint contra tot un poble i, en particular, contra vosaltres continua i continuarà.

Ahir vam omplir els carrers com tants altres cops, però ho vam fer en territori hostil. I malgrat tot, vam tornar a guanyar. Vam guanyar una batalla més d’aquesta guerra no declarada que acabarem vencent. Perquè no ens aturarem fins a la victòria final.

Berta

 

 

 

4 de març: jo acuso

Benvolguts, benvolgudes,

Molta gent ens hem sumat al lema “Jo acuso”. Ho hem fet des del primer moment, i no només ho hem fet defensant-vos al carrer i davant la gent, també ho hem fet apuntant amb un dit acusador l’Estat. Ells han estat els culpables de tot. La gent amb un mínim de criteri i de dignitat hauria de sentir vergonya aliena després d’escoltar la declaració dels que han estat els seus dirigents polítics, els seus testimonis han estat argumentats de forma molt patètica. M’ha costat seguir l’actuació de Soraya, de Rajoy, i de Zoido, realment són persones que em provoquen una immensa repulsa. Han quedat retratats en aquest judici. Hi han anat molt segurs per qui són, però han demostrat amb escreix la seva incompetència. Quan s’han vist pressionats, contra les cordes, no han estat capaços d’estar a l’alçada, i no han reconegut cap de les actuacions que les vostres defenses posaven sobre la taula. Ni sabien, ni coneixien, ni els constava res de l’operatiu policial, que penós tot plegat.

Us he anat escrivint a tots vosaltres després d’escoltar la vostra intervenció. Per això ara em referiré al Raül Romeva i al Jordi Cuixart i assenyalaré unes paraules que van reafirmar davant el Tribunal. Molt solemnes, tots dos, em trec el barret!

romevaRaül Romeva: “Ha habido 106 referéndums de autodeterminación, de los que 26 se hicieron sin el consentiminento del Estado matriz.” “Quienes amenazan la Europa de los derechos y las llibertades se sientan en el banquillo de la acusación.”

jordi-cuixart-judici-proces-sorpres-preguntes

Jordi Cuixart: “Los españoles deberían estar orgullosos del 1-O, porque fue el ejercicio de desobediencia civil más grande de Europa” “Violencia por parte de la policía, sí.” “Sé que se lanzó una pelota de goma y a una persona se le vació un ojo.”

I Per acabar aquesta carta m’agradaria esmentar-vos també l’informe que ha publicat el consell de drets humans de l’ONU. Acusen les autoritats espanyoles de vulnerar els drets humans amb la presó preventiva. També qüestionen l’acusació per rebel·lió, i parlen de deficiències en el procés judicial. Esperem que més veus internacionals s’hi sumin i denunciïn obertament i públicament el que esteu patint.

Lola Salmerón

WordPress.com.

Su ↑