2 de juny de 2019: fins on està disposat l’estat a vetar-nos?

Benvolgudes, benvolguts,

Fins on està disposat l’estat espanyol a vetar al poble català?

Ja no ens desesperem, no quan veiem que dins d’aquesta partida, la desesperació la mostren els altres, en totes i cada una de les seves maniobres. A vosaltres us estan utilitzant, sou les peces que han estat disposats a sacrificar des del primer moment. Pensaven que tallant-vos el pas i bloquejant qualsevol dels vostres moviments, acabarien ràpidament amb la jugada proclamant-se vencedors. És cert que han desplegat infinitat de tàctiques, no només amb la intenció de limitar-vos, sinó també amb el propòsit d’aixafar-vos, però s’han saltat les regles del joc d’una forma tan bruta i tramposa, que el seu nefast moviment de fitxes no trigarà a esquitxar la base del seu tauler.

És que pensaven que podien arribar molt més lluny?

Encara no s’adonen de tot el que teniu darrere?

Doncs amb vosaltres hi som tots nosaltres, disposats al que calgui. Potser es pensaven que passaria el temps i que la gent ens oblidaríem que un dia vam començar tots plegats a jugar la mateixa partida.

Potser es creuen en una posició avantatjada i  que poden fer cas omís de l’advertència del Grup de Treball que depèn de l’ONU, sense respectar la seva resolució, en la qual exigeixen el vostre alliberament. No és que estiguin gaire segurs de si mateixos, ni que se sentin protegits sota el refugi d’un tal Borbó, capaç de fer les mils trucades per no ser el perdedor d’aquesta aposta. No, no crec que sigui això, el que passa és que el temps corre i tenen molt a perdre, i deuen començar a sentir-se molt acorralats. S’han atrevit a arribar al Parlament Europeu, tots aquells que us tenen por, tots aquells que temen el que sou i el que sou capaços d’aconseguir, des de les presons i des de l’exili, i han forçat la maquinària repressora, per aconseguir que retirin les acreditacions provisionals, dels que us heu guanyat a pols amb els nostres vots, el dret de ser parlamentaris europeus, per donar veu al poble català a Europa. Totes aquestes actuacions se’ls acabaran tornant en contra, no tinc cap mena de dubte.

Us escric a pocs dies de que finalitzi el judici de la vergonya, i després de conèixer el posicionament de la fiscalia i l’advocacia de l’estat, que es manté inamovible en la seva petició inicial. Malgrat l’injust empresonament provisional i l’exili forçat en el qual us trobeu, continuo amb l’esperança de veure aviat el vostre alliberament.

Rebeu tot el meu afecte i suport, mentrestant!

Lola Salmerón

6 de maig de 2019: som piràmides humanes

Benvolguts i benvolgudes Jordi S., Jordi C., Clara, Meritxell, Lluís, Carles, Toni, Oriol, Quim, Anna, Dolors, Jordi T., Josep, Raül, Carme i Marta,

“Per a mi és tot un goig veure el que sou i el que feu. Sempre dic que admiro la vostra feina: SOU IMPARABLES. La gent passarà com una ràfega de vent, o es quedarà fins a assolir el cim, amb més o menys presència, amb més o menys força. Però això és el que es necessita per construir una piràmide, blocs grans, d’altres més petits, més o menys vistosos. Uns formaran part de la base, d’altres aniran ajudant a pujar els que assoleixin la cúspide. Sou una gran piràmide, visible i admirada per molts. Em sento orgullosa de poder compartir amb vosaltres, encara que sigui de tant en tant, i poder posar el meu granet de sorra. Sense la fina sorra, els grans blocs no aguantarien tot el pes, i sense els contundents blocs no s’arribaria a tocar el cel. Tocarem el cel i, serem lliures, gràcies a gent com vosaltres, grans pilars en aquesta, la nostra lluita!”

Aquest text l’he escrit per a les persones que formen part de l’ANC de Corbera de Llobregat. Toquen renovacions i molts continuen amb la mateixa il·lusió, amb les mateixes ganes de continuar fent coses i d’avançar per aquest camí marcat per una ruta insòlita. D’altres s’hi van adherint amb empenta, fent que l’engranatge de la nostra maquinària no pari.

Sento tanta força i tanta passió en el que estem construint, veig tanta esperança en les accions de les persones, que ja poden anar culpant, jutjant, impedint, ja poden anar humiliant, ja poden intentar destruir tot allò que troben diferent d’ells, que som i serem invencibles. Ells no ho saben, però tenim la força de la veritat, l’anhel de recuperar el nostre passat i la perseverança d’implantar el nostre futur. Ells no tenen aquest tresor, la nostra quimera és un somni que ja podem visualitzar, perquè l’hem desitjat immensament. L’estem posseint, perquè dins dels nostres somnis ja l’hem creat. Per aquest motiu ja els hem vençut, abans fins i tot de veure la llibertat dibuixant l’horitzó de la nostra terra. Per això ja els hem derrotat, perquè no han estat capaços de somiar allò que volen. Ells no han volgut tenir, han somiat en destruir, i aquesta aberració els portarà  a sepultar les seves intencions.

No comptaven amb la força de la gent. Poden mantenir-vos empresonats i exiliats, poden interrogar els seus testimonis, poden crear les seves pròpies lleis, poden condemnar, però s’han oblidat del més important. S’han oblidat que tot un poble us acompanya, i que l’alè de les persones s’està convertint en un crit eixordador, que farà caure els murs de les vostres presons. No s’han adonat que vam bolcar el nostre clam dins d’unes esmunyedisses urnes, que la coïssor de les nostres ferides van sacsejar tot el territori espanyol, ni que els vostres grillons els estan desacreditant davant el món.

Som moltes piràmides humanes, no defalliu!

Lola Salmerón

 

14 d’abril de 2019: avui tinc pressa

Benvolgudes Dolors, Carme, Anna, Marta, Meritxell i Clara, benvolguts Jordis, Josep, Raül, Oriol, Quim, Lluís, Carles i Toni,

Fa dies que busco una estona per escriure-us i no trobo el moment. Visc un dia a dia enrarit per la presència constant del judici que, després de la novetat de les primeres setmanes, intento que no m’afecti excessivament. No és gens fàcil, costa no estar contínuament indignada sentint tantes mentides i veient l’actitud inadmissible de jutges, fiscals i, en general, de tots aquells que ens haurien de protegir però no saben dissimular el seu odi cap a nosaltres. I, d’altra banda, les eleccions. Unes eleccions que  a mi personalment, i crec que no m’equivoco si dic que li passa a força gent, no m’engresquen gens. Ni les del 28A —a hores d’ara ja no sé què hi hem d’anar a fer, a Madrid— ni tan sols les municipals i europees, que sí, haurien de tenir tot el sentit del món, però que ja no em crec a causa de la falta d’unitat i de la inacció en què estem instal·lats des de fa massa mesos.

Mentrestant, passen coses que em fan sentir, en determinats moments, aquella veueta que diu “Berta, escriu-los sobre això”, però en aquell instant no hi ha opció de posar-m’hi —és massa tard, o no soc a casa…— i quan en torno a tenir l’oportunitat el moment ha passat. Aquesta setmana aquesta veueta m’ha parlat tres cops. El primer, dimarts, mentre veia el Sense ficció i m’envaïa aquella barreja de sentiments que sorgeixen sempre que sento les vostres parelles, les vostres filles i fills, les vostres amistats. Admiració profunda. Vaig veure la Laura, la Diana, la Susanna, en Bernat, la Neus, la Meritxell, la Montse, la Blanca i l’Esther despullar-se emocionalment i hauria volgut abraçar-los i dir-los que són un exemple per a tots nosaltres. En acabat m’hauria posat a escriure-us, o gairebé a escriure’ls a elles i ell, immediatament, però l’activisme em reclamava. Quan vaig tornar a casa aquella urgència havia passat i va imposar-se el seny: l’endemà calia matinar per anar a treballar.

Dimecres vam anar a Viladecans, a acompanyar la Tamara i l’Adri quan es complia un any d’aquella nit en què la repressió va trucar a la seva porta. Si bé no va ser una manifestació massiva, veure’ls i sentir-los, comprovar l’empenta dels joves dels seus grups de suport, em va fer sentir de nou l’esperança en la gent, tenir la certesa, un cop més, que passi el que passi, mai no ens rendirem. Vaig arribar a casa tard, amb feina per fer, i amb poques hores de son per davant abans de la jornada laboral de l’endemà. Les ganes d’escriure’ls a ells, la Tamara i l’Adri, per primer cop, van quedar aparcades.

Avui he tornat a sentir la veueta. M’ha parlat just després de rebre la resposta d’un amic al whatsapp que li he enviat perquè he sabut que té un càncer avançat i que vol viure el temps que li queda a la seva manera, lluny d’hospitals i envoltat només de la seva gent. En el seu missatge, el Miquel m’ha fet un encàrrec: “construïu la República i jo us recolzaré des d’on sigui”.

Rendir-nos no és una opció, no l’ha estat mai i no l’és ara. Però avui, com mai, estic disposada a continuar la lluita per dura que sigui. I us demano, a aquells qui teniu l’opció de fer-ho, que no us entretingueu en disputes estèrils. Tenim present allò de la paciència, la perspectiva i la perseverança, però també tenim pressa. Avui jo tinc més pressa que mai. Perquè el pare, els avis i la Neus Català ja no podran veure la República, però m’agradaria continuar creient que el Miquel i tota la resta de la gent que estimo sí que podrà veure el nostre somni col·lectiu fet realitat.

Una abraçada,

Berta

17 de març de 2019: i ara, al cor de Madrid

Estimats i estimades Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol, Quim, Dolors, Carme, Jordi Turull, Josep i Raül,

Una altra vegada més, hem aconseguit reunir-nos formant una gran marea humana. Hem estat capaços de mostrar al món que, el nostre, és un moviment pacífic, i que estem disposats al que calgui per vosaltres. Hem travessat part de l’altiplà central, després d’organitzar-nos i de sortir de diferents punts del país, per cridar des del cor d’Espanya que aquest no és judici just, i que l’autodeterminació no és cap delicte. Potser vau veure les imatges per la televisió. O no, perquè ja sabem què estan fent els mitjans de comunicació estatals. Però us puc assegurar que la deessa Cibeles, mare dels déus olímpics, va ser testimoni de la concentració independentista més gran mai vista fora del territori català, i que el passeig del Prado va quedar impressionat per tanta dignitat i per tanta petjada segura i ferma, que va passar per sobre del seu mantell d’asfalt. Perquè així vam actuar desenes de milers de persones, amb una fermesa exemplar.

Foto: Raquel Quitllet

I vosaltres hi éreu per tot arreu, en els nostres pensaments, en les nostres veus, fins i tot en les nostres mans, perquè molts portàvem fotos del vostre rostre. Encara avui continuo emocionada en rememorar les paraules de la gent que va venir a donar-nos suport, persones no catalanes amb el mateix anhel de llibertat. Recordo les mirades còmplices de les meves companyes de batalla, la gent cridant més fort que mai, i no puc evitar que se m’entelin es ulls.

Estic totalment convençuda que el món ens està mirant, i sé que la premsa internacional s’ha fet ressò d’aquest nou acte independentista. Era espectacular arribar al centre de Madrid i veure diverses fileres formades per centenars d’autocars. Ens omplia d’orgull portar la nostra capa estelada, i fer més visibles que mai els llaços grocs, mentre ens manifestàvem allà on les calderes han estat coent tota aquesta farsa.

Sabem que no els queda gaire, que la justícia espanyola està agonitzant, i que nosaltres els estem guanyant camí. Que sàpiguen que el poble català no defallirà fins a veure les restes d’aquesta injustícia sota terra. Aquest absurd està a punt d’acabar-se, i vosaltres no haureu d’estar mai més davant dels que us estan jutjant amb tanta mala fe. Sereu lliures i la veritat mai més podrà ser empresonada.

Lola Salmerón

17 de març de 2019: crònica d’una mani en territori hostil

Benvolgudes Dolors, Carme, Meritxell, Clara, Anna, Marta; benvolguts Jordi S., Jordi C. , Jordi T., Quim, Oriol, Josep, Raül, Carles, Toni i Lluís,

Ahir va ser una jornada èpica, que dirien els meus fills.

Ahir vam tornar a fer allò en què som especialistes: omplir els carrers de civisme, lluita  i dignitat. Vam tornar a demostrar que som un poble unit, alegre i combatiu.

Però no va ser fàcil.

Ahir vam omplir els carrers com tants altres cops, però ho vam fer en territori hostil. L’hostilitat, ja ens l’esperàvem, ja fa temps que la majoria de la població d’aquest estat que ens vol sotmesos s’ha arrenglerat contra nosaltres, darrere un escut anomenat “unidad de España”. És per això que, quan fa uns mesos, es va començar a parlar de fer una manifestació a Madrid, la resposta de molts va ser que ni parlar-ne, que a Espanya no se’ns hi havia perdut res, que no teníem cap intenció de ficar-nos a la boca del llop, menys encara quan ens han demostrat per activa i per passiva que no només no volen dialogar, sinó que ni tan sols ens escolten ni ens miren.

No volíem anar a Madrid, però llavors ens vam ficar en la vostra pell i en la de les vostres famílies, i vam pensar que us mereixíeu el nostre suport. Tornar a fer-vos sentir el caliu com tants cops hem fet a Puig de les Basses, Mas d’Enric i Lledoners. No hi volíem anar, però vam valorar que seria bo demostrar que no els tenim por. I que si ho fèiem des de la capital del règim ens haurien de veure encara que no ens miressin. I que els mitjans internacionals sí que ens veurien. Un cop més.

I ens hi vam posar, com sempre, amb tota l’energia. I vam convèncer companyes i companys que encara no ho veien clar. I vam començar a llogar autocars tímidament, i al cap d’uns dies ja no se’n trobaven. I vam acabar ampliant places, i tornant-les a ampliar. Pocs dies abans de la mani es parlava de poc més de cent autocars. Finalment en vam ser més de cinc-cents. I milers de cotxes privats, motos, autocaravanes…

Ahir sortíem de casa a quarts de set del matí, ens esperaven més de nou hores de trajecte. En alguns casos en autocars inadequats per fer tants quilòmetres, que no passaven de cinquanta quilòmetres per hora en els pendents de la Meseta, amb aire condicionat deficient, amb seients no gaire còmodes. Però llavors pensàvem en el vostre trasllat a Madrid i se’ns passaven les ganes de queixar-nos. Vam fer poques parades, en àrees de servei col·lapsades, en la majoria d’ocasions sense ni poder anar al lavabo, per sort, en general ja no havíem previst consumir-hi res. De camí, la Guardia Civil va posar tants pals a les rodes com va poder, no sabien que era ridícul, que som imparables.

I vam inundar els carrers de Madrid. Diguin el que diguin, ho vam fer. Potser no us arribaran les imatges, el periodisme de l’estat s’entesta a filtrar la informació tal com li indica l’amo, però érem moltíssims. I ells ho saben, perquè ho van veure. Malgrat que diguin que no, ho saben i saben que estan perdent, que no podran contra nosaltres. Les cares desencaixades de conductors i vianants en veure la Castellana a vessar d’autocars, o a nosaltres, ja en riuada cap al Paseo del Prado, ens ho deien. També alguns crits i alguns dits (del mig). Territori hostil al·lucinant amb el que veia.

Foto: Assemblea.cat

A Madrid també hi vam trobar la cara amable, la dels pobles germans, la dels col·lectius amics. Vam compartir mobilització i càntics amb gent d’Andalusia, de Galícia, de Madrid mateix, d’Euskadi,… Sabem que hi són, que no són majoria, però que hi són i, tanmateix, va ser un glop d’aire fresc tenir-los al costat, veure que hi ha algú més que els catalanòfobs que alcen constantment la veu contra nosaltres. Que hi ha gent que ens entén, que creu en nosaltres i en el nostre tarannà, que sap que tenim dret a allò que reclamem. Gent que vol seguir les nostres passes per deixar enrere tot el que aquest estat autoritari i repressor significa. Com totes les mobilitzacions, la manifestació d’ahir a Madrid ens va tornar a carregar les piles, ens va fer creure, un cop més, que malgrat tots els impediments, ens en sortirem. Que, tard o d’hora, guanyarem la llibertat.

Foto: Raquel Quitllet

L’hostilitat es va tornar a manifestar quan ens apressàvem a tornar cap als autocars per afrontar la tornada. El feixisme no es va atrevir a sortir, no a cara descoberta, però no es va poder estar d’amenaçar-nos amb crits, amb claus al terra per punxar les rodes, o pedres llançades des de ponts, fins i tot amb l’atac personal a algú que s’havia separat del grup. Per sort, es va tractar de casos puntuals.

I nou hores de tornada, que això no ha estat res.

Hem arribat a casa de matinada, vint-i-quatre hores després d’haver-ne sortit. Amb aquella hipersensibilitat que ens queda el dia després d’un gran esforç, resultat de la barreja de l’esgotament físic i el record de les emocions viscudes. Amb l’eufòria d’haver tornat a superar expectatives i la immensa tristesa de veure que res no canvia, que la injustícia enorme que s’està exercint contra tot un poble i, en particular, contra vosaltres continua i continuarà.

Ahir vam omplir els carrers com tants altres cops, però ho vam fer en territori hostil. I malgrat tot, vam tornar a guanyar. Vam guanyar una batalla més d’aquesta guerra no declarada que acabarem vencent. Perquè no ens aturarem fins a la victòria final.

Berta

 

 

 

4 de març de 2019: jo acuso

Benvolguts, benvolgudes,

Molta gent ens hem sumat al lema “Jo acuso”. Ho hem fet des del primer moment, i no només ho hem fet defensant-vos al carrer i davant la gent, també ho hem fet apuntant amb un dit acusador l’Estat. Ells han estat els culpables de tot. La gent amb un mínim de criteri i de dignitat hauria de sentir vergonya aliena després d’escoltar la declaració dels que han estat els seus dirigents polítics, els seus testimonis han estat argumentats de forma molt patètica. M’ha costat seguir l’actuació de Soraya, de Rajoy, i de Zoido, realment són persones que em provoquen una immensa repulsa. Han quedat retratats en aquest judici. Hi han anat molt segurs per qui són, però han demostrat amb escreix la seva incompetència. Quan s’han vist pressionats, contra les cordes, no han estat capaços d’estar a l’alçada, i no han reconegut cap de les actuacions que les vostres defenses posaven sobre la taula. Ni sabien, ni coneixien, ni els constava res de l’operatiu policial, que penós tot plegat.

Us he anat escrivint a tots vosaltres després d’escoltar la vostra intervenció. Per això ara em referiré al Raül Romeva i al Jordi Cuixart i assenyalaré unes paraules que van reafirmar davant el Tribunal. Molt solemnes, tots dos, em trec el barret!

Raül Romeva: “Ha habido 106 referéndums de autodeterminación, de los que 26 se hicieron sin el consentiminento del Estado matriz.” “Quienes amenazan la Europa de los derechos y las llibertades se sientan en el banquillo de la acusación.”

Jordi Cuixart: “Los españoles deberían estar orgullosos del 1-O, porque fue el ejercicio de desobediencia civil más grande de Europa” “Violencia por parte de la policía, sí.” “Sé que se lanzó una pelota de goma y a una persona se le vació un ojo.”

I Per acabar aquesta carta m’agradaria esmentar-vos també l’informe que ha publicat el consell de drets humans de l’ONU. Acusen les autoritats espanyoles de vulnerar els drets humans amb la presó preventiva. També qüestionen l’acusació per rebel·lió, i parlen de deficiències en el procés judicial. Esperem que més veus internacionals s’hi sumin i denunciïn obertament i públicament el que esteu patint.

Lola Salmerón

2 de març de 2019: enganxats al judici

Benvolguts Oriol, Quim, Jordi T., Jordi S., Josep, Dolors, Raül, Jordi C i Carme,

Fa tres setmanes que ens teniu enganxats a la tele, a la ràdio, als resums de Vilaweb, als auriculars durant els vint minuts des l’esmorzar. Mai no havíem estat tan pendents d’un judici. Mai, com ara, no havíem estat “experts” en tribunals, defenses, acusacions particulars. També això us ho hem d’agrair a vosaltres. El poble català, en els darrers anys, a més d’haver crescut enormement quant a consciència social i política, està aprenent a entendre de lleis, d’aquest llenguatge jurídic amb arguments expressament enrevessats que potser no ens caldria, però que, al cap i a la fi, sempre serà més útil que conèixer la vida de determinades persones sense cap més ofici conegut que aquell que els fa mantenir la gent en la seva idiotesa.

Dins la indecència que suposa que faci més d’un any que esteu injustament empresonats i empresonades, de tantes setmanes i hores de ràbia i impotència, tornar-vos a veure i sentir ha estat un bàlsam per a nosaltres. I escoltar-vos ens ha omplert d’admiració. Us hem sentit defensar la vostra —i la nostra— innocència davant del tribuna i ens hem adonat, un cop més, de la gran qualitat humana, política i intel.lectual que posseïu. Que en diguin prepotència, que en diguin supremacisme, si volen, però només cal comparar les declaracions de qualsevol dels polítics espanyols amb les vostres per no tenir cap dubte que jugueu en una altra lliga.

Que les regles del joc les marquen ells, sí, per això som on som i sou on sou, perquè si no fessin les trampes més menyspreables les coses serien ben diferents. Vull pensar, però, que el joc brut pot servir en la immediatesa, però que a mig i llarg termini sempre acaben guanyant l’equitat i la raó.

Les dues primeres setmanes de judici i dimarts passat ens vau tornar a fer somriure,vau aconseguir fer aflorar un cop més l’orgull d’aquest poble. Així ho vam viure i ho vam mostrar el dia setze, en una manifestació cívica, pacífica i festiva més, una manifestació de les nostres, de les del lliri, que en diuen alguns, però d’aquelles que comences enfadada i acabes cantant, i que et fa tornar a casa amb les piles carregades per a un parell o tres mesos més de lluita. I així va ser, de nou, en la vaga del dia vint-i-u. Una reivindicació més, una prova més que no defallim, que continuem tossudament alçats i que tenim la intenció de mantenir-nos-hi.

Fins a la victòria!

Berta

28 de febrer de 2019: carta a la Dolors i la Carme

Estimades Carme i Dolors,

Penso molt en vosaltres dues. Hi penso i he seguit les vostres declaracions amb interès i admiració.

Dolors: “señoría, de momento, el pensamiento es libre.”

Faltaria més que no ho pogués ser, Dolors. Increïble aquest retrocés en els drets i les llibertats. Em pregunto què ens ha passat a la humanitat per arribar on som. Tot es mostra fictici, fals, ens han dibuixat un estat de dret i democràtic molt confús, que per més que el mirem i l’intentem entendre, no trobarem la verdadera naturalitat del color. Ens han posat davant d’un quadre i ens han dit què i com l’hem de veure. No hi podem afegir matisos, ni estendre ombres que surtin del requadre. No podem dir prou, ni sortir-nos de la base. Ha quedat demostrat en aquesta societat en la qual ens ha tocat desplegar-nos. Una mostra molt evident és que avui estem parlant de presos polítics.

Penso en vosaltres dues, Carme i Dolors, i em pregunto compungida: de veritat veuen en vosaltres dues dones capaces de ser el que diuen? No senten vergonya cada cop que us miren a la cara? Poden dormir amb la consciència tranquil·la, ho podran fer en els pròxims anys, passi el que passi? És que no veuen o no volen veure el que realment sou, el que diu la vostra mirada?

Foto: ACN

Escric avui, precisament un dia després de veure i escoltar la Soraya Sáenz de Santamaría. La seva mirada ho diu tot, no li calen les paraules per endevinar qui és. Que poc que honora el seu cognom!

Carme: “No entiendo cómo yo estoy siendo juzgada, bueno, sí que lo entiendo”

I nosaltres també ho entenem Carme, ho estan deixant molt clar. Queda clar que ho van deixar tot molt ben lligat, suposo que ho van aprendre molt bé d’aquell gran i miserable dictador.

Però una llaçada cenyida en fals pot tenir greus conseqüències, i estic segura que veurem el final d’aquest desenllaç i que en sortireu guanyadores. La verdadera justícia no hi entén de nusos mal fets.

Esteu dins del cor i del pensament de moltes persones. Rebeu tot aquest immens amor!

Lola Salmerón

23 de febrer de 2019: sou uns i unes cracks

Benvolgudes, benvolguts,

L’altre dia vaig escriure una carta que anava dirigida a l’Oriol i al Quim. En ella, vaig comentar què m’havien semblat les seves declaracions. Ara us vull dir a tots i a totes que esteu generant molta expectació. Imagineu-vos, després de tants mesos empresonats injustament ha arribat el moment que molta gent esperava, el judici, el judici de la vergonya com a molts llocs ja  el denominen.

M’he trobat en alguna ocasió aplaudint alguna de les vostres actuacions, mentre contesteu els advocats de l’Estat o la fiscalia. Ho he fet escoltant-vos des de casa o des del carrer. Al carrer va ser l’altre dia, el dia de la vaga general. A la tarda hi havia concentració als jardinets de Gràcia, a les sis, i una hora abans més o menys vaig tenir l’oportunitat d’estar davant de la seu d’Òmnium. Allà hi havia desenes de persones seguint en directe el judici a través d’una pantalla gegant. I sí, aplaudíem Jordi Sànchez cada dos per tres. Les cares de la gent mostraven una admiració absoluta, la que us heu guanyat a pols.

Les vostres respostes estan desmuntant tota la paranoia que ha construït l’Estat per incriminar-vos. Que absurd que es veu tot, em refereixo a les preguntes que us fan, de la forma com les exposen, el titubeig que no els posiciona en bon lloc. Tot això deixa bastant en evidència les acusacions. Contràriament a la vostra exposició, ferma, serena, directa i concloent. I molts podrien pensar que ho dic jo, que us admiro profundament, per això us vull esmentar les opinions d’uns periodistes, potser ja en teniu coneixement.
Stephen Burgen, de The Guardian: “El cas sembla molt fluix. També el de malversació”.
James Badcock , periodista britànic li respon: “Els polítics són uns cracks a l’hora de parlar, collons!”

Això és el que esteu generant, una tremenda fascinació. Molta gent hem estat immensament preocupats pensant en el que us tocaria patir durant el judici. Tothom és sabedor de les circumstàncies de desavantatge en què us trobeu: trasllats, horaris, poc temps per descansar, etc., i per això patíem, enteníem que us seria molt difícil trobar-vos en unes condicions òptimes, que no ajudarien a abordar com cal la vostra defensa. Però, com diu Badcock, sou uns cracks, esteu demostrant al món sencer que les vostres capacitats no són tan fàcils desplomar-les. Al contrari, esteu fent un exercici de dignitat contínua. Tot un exemple que haurien de seguir tots aquells que van crear els relats falsos d’acusació.

Permeteu-me que en aquesta carta reprodueixi moments del judici protagonitzats per vosaltres.

Jordi Turull: “Soy socio del RAC, también.”  “No me consta que ser socio de Òmnium sea ningún delito, no lo era durante el franquismo, me sorprende que se me haga esta pregunta ahora.” ” Quien intente generar violencia en Catalunya, cualquier partido que insinúe que para conseguir la independencia se necesita violencia, está condenado al fracaso.” “Somos el país de Pau Casals.”

Jordi Sànchez: “Pido que no haya insinuaciones al respecto, de que yo haya podido decir que los causó la Guardia Civil. Porque yo puedo ser independentista, pero no idiota.” “Perdone, pero no quiero ser impertinente, hay whatsapps que se han enviado y que han comprometido la dignidad y el buen nombre del Presidente de esta sala y es evidente por lo que él ha dicho, que no sabía nada de esos whatsapps.”

Josep Rull: “Estaba convencido que habría urnas, porque aquello fue una iniciativa extraordinaria que comprometió a mucha gente. El compromiso por la democracia, por esos valores cívicos, la fuerza de la esperanza es extraordinaria, es increíble. Yo sabía, tenía la plena convicción que las urnas aparecerían el 1 de octubre.” “Con un lamento, con demasiada frecuencia, tengo la sensación que aún se ve la lengua catalana, por cierto, no una lengua minoritaria, la décima lengua más hablada de la Unión Europea, como una amenaza o como un problema. Ojalá algún día se vea la lengua catalana por parte de determinados entornos, como una riqueza con voluntad de ser compartida.”

Amb molta atenció espero escoltar la Dolors, recuperaré la seva intervenció i la comentaré, i continuaré pendent del judici, és la meva forma d’acompanyar-vos i de donar-vos suport.

I per acabar remarco les paraules de l’advocat Pina: “Facin de jutges, no de salvadors de la pàtria”.

Des d’aquesta terra que tant estimeu i que tant us enyora, no dubteu mai que estem amb vosaltres, que us seguim amb moltíssima atenció i que sí, que estem cent per cent d’acord que sou uns i unes cracks.

Molta, molta força,

Lola Salmerón

14 de febrer de 2019: a l’Oriol i el Quim

Estimats Oriol Junqueras i Quim Forn,

He estat tot el dia pendent de vosaltres. De fet, gairebé no m’he perdut res de la vostra declaració. Us anava escoltant a través d’uns auriculars sense fils, que m’han permès anar fent, amunt i avall.

En alguna estona us he pogut veure a través de la pantalla, us reconec que m’ha agradat veure-us parlant: veure els vostres rostres i descobrir molt més del que deien les vostres paraules.

Primer has estat tu, Oriol. Ha estat molt bonic escoltar-te. Hi ha hagut moments inspiradors i suggerents. T’he de dir que m’han agafat moltes ganes de plorar quan he començat a sentir la teva veu. No hauríeu de ser on sou, ni en les condicions que ho feu, per això l’estómac i la ment se m’han remogut una miqueta. Però el teu to apassionat i els teus arguments polítics i ideològics, han anat calmant el meu estat. T’escoltava i m’arribava la teva seguretat, la teva honestedat, la teva simpatia, la teva bondat. Per moments has fet que jo anés creixent i has aconseguit fer-me forta. No podran amb vosaltres, heu anat desmuntant les seves acusacions, posicionant-vos i reafirmant-vos en el que sou. Com tu has dit: republicans, abans de republicans, demòcrates, i abans, bones persones. Qui pot veure en tu una persona violenta i sediciosa? És que fa riure i tot!

Que sàpigues, Oriol, que la gent estima molt la teva persona. Això no es guanya sent deshonest i violent.

I tu, Quim, volia veure la teva cara mentre contestaves el fiscal. Jo també he rigut des de casa, també he al·lucinat quan ha parlat de set cotxes. I sí, ha utilitzat el terme “devastat”. Com tu dius, són molt pel·liculers. M’ha encantat la teva seguretat i la teva contundència, impossible que ningú pugui posar en dubte la teva honorabilitat. Tots m’inspireu alguna cosa bonica, tu em despertes una mena d’afecte, suposo que perquè vaig coincidir un dia amb la teva dona a un acte que va organitzar l’ANC de Cervelló. La Berta i jo presentàvem el nostre llibre Cartes als presos polítics; després, mentre dinàvem, vam estar assegudes l’una davant de l’altra, amb la Laura i la teva sogra. Vaig estar davant d’una dona valenta, segura, i lluitadora. Vaig sentir molta admiració per ella. Vaig imaginar tot allò que estava afrontant. També hi sumen els testimonis de les teves filles en el llibre Abans ningú deia t’estimo, elles van fer que et veiés com una persona propera i afectuosa, preocupada pels altres.

Ara som nosaltres qui ens preocupem pels que ocupeu el banc dels acusats. Em sabia greu veure-us allà, com si fóssiu delinqüents. Em preocupava la teva tos, el vostre cansament.

No sóc una persona amb ideals religiosos, però sí creient. Crec en la divinitat de les coses, en la bondat de les persones, en les causes justes. Per això prego a la justícia divina que no us abandoni, i sé que no ho farà. Sortireu lliures i il·lesos d’aquest atac, no ho dubteu!

Ànims i molta força per suportar els dies vinents.

Lola Salmerón